DEFENSA TREBALL: TIC AL CENTRE?

Volem compartir amb vosaltres El Powerpoint que vam emprar de suport per la Defensa del Treball de les TIC a un Centre. Com ja sabeu de unes entrades enrere, vam elegir Calós de Ciutadella de Menorca. Això és el resultat en format de Presentació. Ho vam exposar dia 02/12 i la veritat que estem molt contentes del resultat i sobretot del procés: Va ser un primer contacte amb un col·legi, vam anar-hi molts dies a visitar-lo, ens ho vam passar realment molt bé. Moltes gràcies per llegir-nos, esperem que us agradi :) Podeu comentar aquí baix la vostra opinió sobre el PWP i el treball en general. Respectam tot tipus de crítiques sempre que siguin constructives. I sobretot, molt molt molt d'AMOR!!!

Llife Feels GOOD a #tic22104

Bon dia!

Life feels Good és una pel·lícula sobre un fet real, que retracta i mostra la vida de Mathewz, un nen amb discapacitat cerebral, nescut en una època on hi havia una gran manca d'adaptacions per a persones amb problemes motrius i molt menys tecnologia de la que tenim avui en día. Això, per descomptat, fa que la seva vida fos molt més difícil del que podría ser si hi hagués tecnología apropiada al seu problema.

Sumat a això, tothom es pensa que és un vegetal tant motriument com mentalment. Però ell, durant tota la seva vida, lluita per demostrar que no és així, sinó que és una persona com la resta, només el diferencia el fet de no poder-se comunicar amb paraules o gestos.

Així, als 25 anys aproximadament, coneix a una persona que se'n adona de què Mathewz sí que és conscient de tot, i troba un mètode primerament i després molts més a partir dels quals Mathewz es pot comunicar de forma que l'entengui.

Vam veure aquesta pel·lícula a Menorca día 4 de novembre. A partir d'aquest día vam començar un debat per el Campus Extens, junt amb les dues illes restants: Ibissa i Mallorca.

Així, aquí us deixem dues aportacions: opinions i conclusions del nostre grup que vam aportar al debat:

1. Primera aportació:

Com podem veure en la pel·lícula, Mateusz sofreix paràlisis cerebral. És un adult, que viu al final de la pel·lícula, a una residència amb persones que tenen diferents tipus de discapacitat, no de cap tipus en concret: Discapacitats mentals, cognitives, motores, físiques…

L’objectiu durant tota la pel·lícula de Mateusz, i que, finalment gràcies a la tecnologia aconsegueix, és el de donar a conèixer la seva vida i  ajudar a persones que es troben en la mateixa situació: Que ell enten les coses, és capaç de comunicar-se (amb unes eines i uns mètodes, i unes PERSONES adequats i adequades com veiem al final) i té moltes ganes de viure.

Al meu parer, el/la nen/a amb paràlisis cerebral es pot trobar molts reptes en l’escola regular, i és indispensable que l’ajuda que se li proporcioni sigui inividivualitzada. Per tant, les institucions educatives a les quals s’integri un/a nen/a amb necessitats especials, han de comptar amb un servei de recolzament, ja sigui una Aula Integrada o Unitat Psicoeducativa, que en permanent comunicació amb el docent de l’aula regular i el Centre d’Atenció Integral puguin contribuir amb el desenvolupament del nen/a.

A més, és molt important el paper de la família en el procés educatiu d’un/a nen/a amb paràlisis cerebral: És important que tinguin una ment oberta: sense prejudicis, de recolzament, i no de sobreprotecció o por, ja que en aquests casos segurament el/la nen/a quedaria a casa i no es mouria d’allà. Les famílies han de col.laborar tenint una actitud de confiança amb els docents, que són o haurien de ser els experts en l’àmbit educacional.

Centrant-nos més concretament en la pel·lícula, em va agradar moltíssim, aquesta pel·lícula és una lliçò de vida en molts sentits, i a més, et planteja la importància dels petits detalls que potser ignorem al dia a dia, que per altres poden ser molt importants.

És evident que la seva vida hagués estat molt més fàcil i menys dura si hagués tingut a la seva disposició la tecnologia necessària per comunicar-se i interaccionar amb l’entorn ja que la tecnologia l’ajudaria a minimitzar els efectes de la seva discapacitat.

Més que en l’ambit educatiu crec que el més important és que l’ajudaría a ser moltíssim més feliç, que al cap i a la fi, és l’objectiu general de la vida. Segurament si l’hagués tingut, en la família l’haguéssin comprés molt més i haguéssin pogut prendre altres mides adaptades més a les seves necessitats: Potser, amb la tecnologia adequada podria haver pogut, per exemple, arribar a menjar sense l’ajuda de la seva mare, cosa que segur que l’hagues fet més feliç i l’hagués pujat l’autoestima en el fet de què s’hagués vist més autònom. Altre exemple també és que potser si li haguessin posat el dispositiu adequat vinculat als ulls hagués pogut fer servir d’un ordenador, o si en la seva època no n’hi havia, canviar de canal de la televisió (que en la pel·lícula es veu com li agrada molt un programa científic i la seva germana li apaga la televisió per poder parlar millor per telèfon). Pel que fa a l’educatiu, el puc lligar directament a l’àmbit social: Un/a nen/a que des de petit/a està integrat/da a una aula ‘’normal’’, fa que, en primer lloc, pugui seguir el ritme dels altres a nivell de continguts, i en segon lloc i en la meva opinió més important i no només per a ell/a, que sigui en igualtat de condicions integrat/da dins una aula, i que no es vegi la seva discapacitat com a cosa aliena, ja que quan separes a una persona d’una aula regular només pel fet de tenir paràlisi cerebral, enganes als altres fillets/es: Els companys/companyes quan surtin al carrer trobaran la realitat i és que hi ha persones diferents amb altres problemes o discapacitat que potser ells no tenen, amb unes necessitats que altres no requereixen. És important que els/les fillets/es acceptin les diferències ja que no tothom és igual, i des de bén petits/es entenguin que potser els/les nens/es amb paràlisis cerebral necessiten unes eines diferents per aprendre, més tecnologia, més ajuda…

El paper del/la professor/a és importantíssim: Un/a professor/a que normalitza la situació dins l’aula i s’involucra totalment en aquests casos en la majoria de moments de la vida del fillet/a pot ser determinant i indispensable. El/la professor/a ha de tenir dins el cap que un nen amb paràlisis cerebral pot aprendre tant com els altres. Ha de centrar-se en el/la  nen/a  individual i aprengui quines són les seves necessitats i capacitats. A més, el/la professor/a ha de saber utilitzar la tecnologia necessària per a adaptar-la al nen, junt amb estratègies educatives especials.

Les persones amb discapacitat motora, com el cas de Mateusz el problema major és el fet d’introduir/entrar informació. Així, ells poden accedir a dispositius electrònics gràcies a diferents mètodes.Alguns d’ells, per exemple, els que ha citat la meva companya Lina: Enable Viacam (com a punter adaptat), Proyecto Ediris (vincular el punter amb els ulls per tal de facilitar l’ús de l’ordenador), Trackball (bolla gegant com a ratolí), un teclat amb un protector per tal de què es pitgi només la tecla que es desitja, un punter amb el qual també poder escriure (pels que poden tancar el puny, donar-lis com un punter en forma de llapis i puguin teclejar…).

En definitiva,  la tecnologia és pensada per a facilitat la nostra vida, per tant, sota el meu punt de vista, és essencial per aquelles persones que per algun problema o discapacitat la tenen més difícil que la resta, per tal de què la seva vida sigui més independent, gratificant i sobretot perquè puguin ser més FELIÇOS tant ells com les respectives famílies, sobretot aquelles que estan més basades en la causa.

Al meu parer, i igual d’important que l’anteriorment esmentat és les ajudes econòmiques ja que el preu d’aquest tipus de tecnologia és molt elevat i molts pocs s’ho poden permetre. Per tant, és essencial un govern i una política que recolzi significativament aquests casos, i tot això ho podem ajudar votant a partits que no retallin en sanitat ni en l’inversió d’I+D, i fent consciència dels casos com el Mateusz.

Parlo des de la meva experiència que a la meva família hi ha un cas de Síndom d’Apert, i realment és molt important les ajudes de la tecnología i sobretot de sentir-se el que són: un més en la societat que necessiten més atenció i ajudes especials

Recomano aquest recurs web que és bén interessant:

http://www.europapress.es/tecnologia/equipos-00448/noticia-presentan-tecnologia-paraliticos-cerebrales-pueden-mover-raton-vista-20090120205946.html

https://www.youtube.com/watch?v=d-AOhEGCsG0

http://www.eitb.eus/es/television/programas/sin-ir-mas-lejos/videos/detalle/3692486/video-eitb-maratoia--haizea-sindrome-apert/ Aquest darrer enllaç és el cas de la meva família i a més de què parla el que jo he explicat, també és important la tecnologia en la medicina, per tal d'aconseguir coses com s'expliquen al vídeo

2. Segona aportació:

Des del nostre punt de vista és una pel·lícula molt dura, que mostra una realitat molt present en el nostre entorn, del qual no en som molt conscients. Ha de ser molt dur trobar-se en la seva situació: voler-se comunicar amb paraules o bé expressar-se fent gestos i que per certs motius no puguis, a causa de la malaltia que pateixes.

És obvi que se li hauria pogut facilitar molt més la vida a Mathewsz: no requereix una elevada complicació, sols que hagués tingut l’oportunitat de comptar amb un bon mestre de primària o un especialista, ja hauria estat suficient. A més, aquesta hauria estat millor, si s’haguéssin adonat més aviat (i no pas als 26 anys d’edat, que ja tenia una bona part de la seva vida feta) dels talents que guardava aquest noi a dintre seu, simplement pel fet que no podia expressar-se: era un home molt intel·ligent, entre d’altres aspectes.

A la pel·lícula es pot apreciar molt bé el fet que, des que descobreixen la gran intel·ligència que portava Mathewsz a dintre, tot canvia. Ell no tenia dificultat per a aprendre, sols necessitava tenir al seu abast els instruments necessaris per a poder-ho dur a terme, i un cop els tingués ja estava preparat. Si des de petit hagués comptat amb aquest suport res hauria funcionat tal com funcionà: s’hauria pogut comunicar perfectament, dintre de les dificultats que suposa.

Malauradament això no fou així. Mathewsz no va poder tenir una vida normal, ja que no es podia comunicar amb les persones del seu voltant, tot i que ho intentà més d’un cop. Per exemple, el moment en que la seva mare cerca el fermall i no el troba, Mathewsz sap on és aquest i intenta comunicar-ho, però les coses no li sortirem com ell esperava: la seva mare i la seva germana es pensaren que no es trobava bé i el van anar a calmar, de manera que van impedir que aquest pogués transmetre el missatge. Com aquesta escena, moltes més i, tristament la família no se’n adona que el que ell pretenia només era comunicar-se.

Respecte els comentaris dels nostres companys, estem d’acord amb el que digué na Mar, ja que la sanitat hi juga el paper fonamental en aquest món que envolta a Matheusz. Desafortunadament aquesta sanitat està controlada per la política, però pensam que si els ciutadans en prenem consciència de la importància que hi juga aquesta, i tots els recursos que ens abasta aquesta, junts, podem fer que aquesta millori i sempre miri pel millor del pacient. Aquestes, són unes malalties comunes en el nostre entorn, tot i que no ens adonem. Per tant, sols falta demostrar-hi interès i empatia per a elles, i si tots posem de la nostre part, n’estem segures que aquestes persones podran gaudir d’un futur millor.

Què opinau vosaltres? Podeu deixar tots els vostres punts de vista als comentaris d'aquí baix.

Molt molt molt d'amor